De l' humor i l' ironia, al trellat

Per Xavier Casp 

    A voltes, les circumstancies, s'enredren unes en atres, s'entretenen unes, se precipiten unes atres, i si no te fas un poc el fava i t'apartes dels remolins d'eixes emprevisibles i contradictories corrents, te sacsen les idees, t'ataranten l'atencio i te deixen estupidament estomordit. Es el cas que porte una temporadeta desvencillat en eixa especie de perea mental que produeix el trobar-te en indefinicions impertinents i en boiroses irresolucions ineptes. Per aixo, vaig a fer un poc d'eixa gimnasia cerebral que es l'humor agil, sense racons, que pot arribar, inclus, a l'ironia jovial que nos salva a sovint de l'iracunda inacceptable. Puc assegurar que es sa per al cos i saludable per a l'anima el valor de no agarrar les coses per on punchen, tirar-se le qüestions a l'esquena i abovar els oits per a escoltar com si oires ploure; aço no es gens facil, pero estova el coixi per a dormir tranquil.

Pensava yo que seguixc diguent, problemes als problemes i no problematica, perque es que encara no m'ha ensenyat ningu a trobar la solucionatica en conte de les solucions; ya se que aço vol dir que estic antiquat. Per a no estar-ho mes, se me va ocorrer conectar la televisio perque, segons pareix per l'imparable imfluencia que eixercix, es una feliç manera d'endormiscar-se. I ha segut una sort, perque en eixe moment un catedratic de filologia de l' Universitat de Valencia, per a demostrar que la llengua valenciana i la catalana no son dos sino una nomes, feu esta declaracio formal: "En Valencia, en Barcelona i en Mallorca, cap, ma, dit i ungla son iguals; aço vol dir que es la mateixa llengua que te dos noms, catala i valencià, molt dignes els dos". Despres d'eixa explicacio tan rotunda i cientifica, he reflexionat i, quasi per chamba, he fet un descobriment important per lo que revela: que el castella també es catala, com ho demostra que "amor,amar, ironia, ser, estar, musica, mar, pintor, pintar, sentir, humor, servir, tren , cara, pensar, tocar, besar, cantar", etc. i una llarguissima tirera d'etceteres, son paraules catalanes. Davant d'esta realitat, crec que conve anar preparant l'eixamplar el irrefrenables "Països Catalans".

Quan, despres del meu trepidant descobriment, m'he serenat un poquet, m'ha començat a pareixer (en catala hauria dit "semblar") que la manifestacio d'eixe senyor (en catala hauria dit "d'aqueix senyor"), te una certa pobrea cientifica; i mes calmat, he averiguat que lo que te eixe senyor (en catala hauria dit "el que te aqueix senyor") es una perfecta miseria acientifica. Perque sense res mes, nos esguità (en català hauria dit "esquitxà") unes vulgaríssimes semblances sense pensar - ¡clar que no! - en les diferencies, que son prou mes significatives. La celebre frase de Tarradellas quan retornà a Barcelona, fon "¡Ja soc aqui!". Un valencià hauria dit: "¡Ya estic ací!", perque no confonem mai el verbs "estar" i "ser"; en quant a l' "aci", se que en algun lloc nostre (en catala hauria dit "indret nostre") diuen "aqui", pero es que en els equivalents als castellans "aquí", "ahí" i "allí", les tres llengües que el catalans diuen que son una, han armat un bollit (en catala"bullit") tan gros com en l'equivalent al castella"con". Segons Fabra, s'hauria de dir "ací (en lloc on es el qui parla)", "aquí (en aqueix lloc)" i "allí (en aquell lloc)". Pero no ho diu aixina cap d'eixes tres llengües.

Avorrit d'estes guilindaines, he arribat a pensar que lo millor es quedar-me en la llengua del meu poble, pero advertint que no me referixc a la que usa oficialment l'ajuntament, perque segons esta, alli ya no dan deport (cosa que ya fea Ausias March) ni juguen a tenis; alli tenen una "Associacio Esportiva de Tennis" mes fabrista que Fabra, perque este se conforma en posar una sola "n" a tenis i el tal ajuntament, ¡hala!, dos enes (en catala hauria escrit "dues enas"). Pero escriga lo que escriga aquell ajuntament, no direm mi "penellons" als prunyons, ni "xaranpió" a la pallola, ni "sindria" al melo d'Alger, ni "llangardaix" al fardacho, ni "patata" a la creïlla, ni "gla" a la bellota, ni "musclo" a la clochina, ni "sarró" al sarnacho, ni "servei" al servici, ni "gaire" al molt, ni "esquirol" a la farda, ni "llessamí" al gesmil, ni "trigar" al tardar, ni... ni... ni...

Desansiat, he deixat a banda tot aixo i, com a valencià, he anat entusiasmant-me llegint els proyectes per a la celebracio, en Valencia, del "III Milenio"; pero una sensacio de formiguetes fresquissimes ha començat a recorrer el meu espinaç perque, quan he entrat en l'informacio sobre els gran intelectuals que van assistir, no he llegit el nom de ningu que siga valencià. ¿Tan malament estem de personalitats autentiques que no s'ha trobat ni un sol brot entre les tantes rames que te l'arbre de la cultura? Anem a vore: o es que yo pose molt alt el meu juï sobre valencians ilustres, ilustrissims, excelents, excelentissims en les arts, en les ciencies, en les professions i en els oficis, o es que els organisadors no han pogut encara ficar-se en pau, bona voluntat i lluminos coneiximent pel bosc de la nostra societat mes laboriosament elevada. Aixo si; he vist que com a representants espanyol nos anuncien a Camilo José Cela i a Francisco Umbral. ¡Molt ben triats, sí senyor!. Aixo es lo que se diu estar al dia.

I ya, acariciat l'humor i endolcida l'ironia, vullc sentir el cervell actuant quan li correspon i el cor actuant sempre, perque no oblide aixo tan oit i tan escoltat que diu que a vegades el cor te raons a les que el cervell no arriba; es lo que Juan Ramón Jiménez, poeta en tot, diu que si te donen paper rallat, escriu de traves. En concret, lo que els catolics diguem que, a vegades, Deu escriu en reglons torçuts i no entenem el seu perqué.

Cada dia me resulta mes senzilla la conviccio de que l'atmosfera dins de la qual som sers vius, estem enrarint-la i fent-la mes i mes espessa pels desitjos de lo estrictament personal i, per aixo, mes i mes irrespirable. ¿Com pot pensar lliure qui respira sofocat?. En el pensament, cada dia se m'encen mes precisa la flama que no se si es de claror o d'inquietut, perque me resulta esquiu i enigmatic u dels conceptes mes imprecindible i, en canvi, mes facil de confondre: l'autoritat. En lo mes recondit i per tant, verdader - de mi, ¿per qué no indague cóm la necessite, cóm la vullc i cóm la crec possible?. Pense molt fondo que si el tots fora una aportacio del cada u en resposta a eixa pregunta, l'autoritat aniria guanyant el ser compartida i, per aixo, impossibilitant el ser autoritaria.

Yo me quede arraïlant en el meu cor esta sembra del pensament.