|
Ara
també, espere, ame
Per
Xavier Casp
A cada cantó que gires, un aire contorbat de diferents maneres
t'atrotina l'alé; aci, decepcio, ¿per qué?;
alla, consternacio, ¿per qué? Aixo es tot en l'aire
callat, perque si el fem sonar: on era consternacio, es decepcio;
on era exultacio, es consternacio; on era decepcio,es exultacio.¡Que
difícil trobar l'aire serenament net que nos ritme l'alé
vital! I aixo succeix sempre en este païs nostre en mes preocupacions
que ocupacions, quan s'acaba l'escrutini d'unes eleccions, no tan
democratiques com les voldríem per massa partídistes
en cante de partidaries. Siguen els resultats que siguen, en l'informacio
publica intenten fernos creure que tots han guanyat perque uns ho
referixen a lo que tenien i atres a lo que esperaven; pero quan
es fa la valoracio interna utilisant la mateixa norma, tots han
perdut; uns perque no han tret lo que esperaven i atres perque no
han tret lo que tenien. I en totes eixes guilindaines no entenem
si volen enganyar-nos o enganyar-se.Tot inacceptable, es cert pero
ho acceptem reguinyant, perque no tenim mes remei.
Si
un acte tan important per al viure diari d'un poble , nos el sevixen
en ocultes manipulacions de calculadora astucia, hem de prendre
com a llogic el que tot lo que els puga distraure del cami que anhelen
seguir, ho aparten aduint eixa vengonyosa moda de "las prioridades"
, tan de moda que inclus s'han inventat el verp "piorizar".Si
vergonyosa perque es un intent d'amagar l'indecisio quan la decisio
se presenta difícil o, al menys, incomoda. Pero una atra
vegada hem de preguntar-nos si volen enganyar-nos o enganyar-se,
perque quasevol sap de sobra que nomes en casos extrems se pot admetre
una prioritat sense ferir les atres. El manyá, l'aviador,
l'advocat, el llaurador,l'escritor...cada u te les propies indiscutibles
prioritats; sols poden ser de veres prioritaries les que afecten
necesariament a la persona i a les que ho fan directament al mon
en el que viu i conviu la persona.
Per aixo, no he pogut comprendre ni compredré mai la consideracio
de frivolitat que algu m'aplica quan parle i raone sobre la llengua
valenciana quan, segons diuen i es cert, hi ha tants problemes per
resoldre.Es massa llauger l'oblidar que per a tractar qualsevol
problema se parla i s'escriu, o siga, no podem deixar d'usar la
llengua i, com som valencians, correntment usarem la valenciana
o la castellana; esta, per seus inesgotables mereiximents, está
cada dia mes esplendorosa en la felic evolucio; en canvi, la valenciana
ve patint injustificables i envejosos atacs de minimisacio per a
major gloria de la dels atacats. Aixi, ¿quí pot creure'm
fribol per promoure en tota la meua capacitat la categoría
de llengua materna que, per secular i sempre viva, no se li pot
discutir?¿Es estrany que yo estiga convençut de que
eixa promocio siga prioritaria? Tots sabem que en els pocos anys
que portem d'autonomia, han pasta, en mes pena que gloria, uns quants
consellers de Cultura, mentres la llengua tambe sabem tots que seguís
tendra i saludable.No no te res de frivol el que yo continue usant-la
tal com el viure i la vocacio me l'han feta entendre.I no perque
soc un defensor d'ella que no necesita defensa per a ser la que
es sino perque senc la natural fidelitat d'amar-la activament. Se
que son moltes mes les coses que ignore que les que conec, pero
lo que no dec ni puc soportar sense dolor de fe ni proposta d'accio,
es el que un atre al menys tan ignorant com yo vullga impondre'm
la seua seudosapiencia befant-se de la meua ignorancia quan, per
eixemple, dic "servici"i no "servei" que es
lo que ell diu demostrant que, al menys en aço, es mes ignorant
que yo.
I ara vinc a dir, reprenent el fil del raonament, que guanye qui
guanye, en eixa quasi anulacio de l'activitat governativa que se
produix en cada preparacio i realisacio d'eleccions, qui sempre
pert sense tindre per qué, es el poble que se veu invadit
per propagandes unes afables, atres intrepides ,atres ilustratives,
atres insolents....que acaben sacsant-lo en una especie d'esquizofrenia
quincallera. Ben antic es aquell mitin en el que l'entusiasmat orador
prometé al poble que faria un pont i no s'enredrá
gens quan li digueren que no hi havia riu; "primer farem el
riu". El poble saps lo que es un riu i lo que son les sequies
per a que l'aigua siga profitosa, i tambe sap ---¡clar que
ho sap!--- lo que es un pont que vol per a agermanar les riberes...encara
que l'humanitat insaciable, a voltes l'aprofita per a intrusions.
Arribe acci..i per necessitat de suau introversio, me n'he vingut
a mi a soles, voluntariament a soles que es com les companyies se
me fan companyia. Son molts els moments d'estar, detinguts pera
ser en l'estar-me que me sosté el sorme.I recorde que fa
un bor manoll d'anys---en 1978---vaig publicar un articul titulat
en estes paraules del testament de S.S. Pau VI:"Crec, espere,
ame",apenes fa uns mesos que he llegit el que crec que es l'ultim
llibre de Pedro Laín Entralgo, llibre sucosissim com els
d'ell, titulat precisament "Creer, esperar, amar". Ell,
llançat a la substantivitat, caracteriza "el predominio
de cada una de las tres actividades que --de algún modo,
en alguna medida-permiten al hombre poseer su propia realidad y
la realidad del mundo: la actividad de creer, la de esperar y la
de amar".
Esta profunda lliço que he rebut fa ben poc , es el fonament
de lo que yo, senzillament senzill, expresaba en aquel articul,
coincidint sempre en que son tres activitats humanes que s'abracen
constants entre elles, ya que, com yo dia alli, "viure es creure
que cal desviure's guanyant-se l'esperança de cada dia"que,
en efecte, sols se la guanya qui espera perque no hi ha activa esperança
ni activa creencia sense amor, ya que qui ama creu en l'amat i en
lo amat i espera la realisacio d'amar...
Per aixo no hi ha res negatiu en tots els meus comentaris de hui
perque, com se que la llum es tan lliure que no se pot fer cabre
nomes on vol cada u ni pot ofegar-la ningu, perque assessinar la
llum es caure en la foscor total de l'esclavitut negativa, yo ara
tambe crec, espere, ame i vixc donant gracies al viure per eixa
triple activitat que me fa sentir-me capaç per a la realitat
personal.
I com soc persona entre persones, no oblide que crec, espere i
ame l'autentica companyia d'acompanyar i sentir-me acompanyat.
|
|