Ara també, espere, ame

Per Xavier Casp 

     A cada cantó que gires, un aire contorbat de diferents maneres t'atrotina l'alé; aci, decepcio, ¿per qué?; alla, consternacio, ¿per qué? Aixo es tot en l'aire callat, perque si el fem sonar: on era consternacio, es decepcio; on era exultacio, es consternacio; on era decepcio,es exultacio.¡Que difícil trobar l'aire serenament net que nos ritme l'alé vital! I aixo succeix sempre en este païs nostre en mes preocupacions que ocupacions, quan s'acaba l'escrutini d'unes eleccions, no tan democratiques com les voldríem per massa partídistes en cante de partidaries. Siguen els resultats que siguen, en l'informacio publica intenten fernos creure que tots han guanyat perque uns ho referixen a lo que tenien i atres a lo que esperaven; pero quan es fa la valoracio interna utilisant la mateixa norma, tots han perdut; uns perque no han tret lo que esperaven i atres perque no han tret lo que tenien. I en totes eixes guilindaines no entenem si volen enganyar-nos o enganyar-se.Tot inacceptable, es cert pero ho acceptem reguinyant, perque no tenim mes remei. 

    Si un acte tan important per al viure diari d'un poble , nos el sevixen en ocultes manipulacions de calculadora astucia, hem de prendre com a llogic el que tot lo que els puga distraure del cami que anhelen seguir, ho aparten aduint eixa vengonyosa moda de "las prioridades" , tan de moda que inclus s'han inventat el verp "piorizar".Si vergonyosa perque es un intent d'amagar l'indecisio quan la decisio se presenta difícil o, al menys, incomoda. Pero una atra vegada hem de preguntar-nos si volen enganyar-nos o enganyar-se, perque quasevol sap de sobra que nomes en casos extrems se pot admetre una prioritat sense ferir les atres. El manyá, l'aviador, l'advocat, el llaurador,l'escritor...cada u te les propies indiscutibles prioritats; sols poden ser de veres prioritaries les que afecten necesariament a la persona i a les que ho fan directament al mon en el que viu i conviu la persona.

Per aixo, no he pogut comprendre ni compredré mai la consideracio de frivolitat que algu m'aplica quan parle i raone sobre la llengua valenciana quan, segons diuen i es cert, hi ha tants problemes per resoldre.Es massa llauger l'oblidar que per a tractar qualsevol problema se parla i s'escriu, o siga, no podem deixar d'usar la llengua i, com som valencians, correntment usarem la valenciana o la castellana; esta, per seus inesgotables mereiximents, está cada dia mes esplendorosa en la felic evolucio; en canvi, la valenciana ve patint injustificables i envejosos atacs de minimisacio per a major gloria de la dels atacats. Aixi, ¿quí pot creure'm fribol per promoure en tota la meua capacitat la categoría de llengua materna que, per secular i sempre viva, no se li pot discutir?¿Es estrany que yo estiga convençut de que eixa promocio siga prioritaria? Tots sabem que en els pocos anys que portem d'autonomia, han pasta, en mes pena que gloria, uns quants consellers de Cultura, mentres la llengua tambe sabem tots que seguís tendra i saludable.No no te res de frivol el que yo continue usant-la tal com el viure i la vocacio me l'han feta entendre.I no perque soc un defensor d'ella que no necesita defensa per a ser la que es sino perque senc la natural fidelitat d'amar-la activament. Se que son moltes mes les coses que ignore que les que conec, pero lo que no dec ni puc soportar sense dolor de fe ni proposta d'accio, es el que un atre al menys tan ignorant com yo vullga impondre'm la seua seudosapiencia befant-se de la meua ignorancia quan, per eixemple, dic "servici"i no "servei" que es lo que ell diu demostrant que, al menys en aço, es mes ignorant que yo.

  I ara vinc a dir, reprenent el fil del raonament, que guanye qui guanye, en eixa quasi anulacio de l'activitat governativa que se produix en cada preparacio i realisacio d'eleccions, qui sempre pert sense tindre per qué, es el poble que se veu invadit per propagandes unes afables, atres intrepides ,atres ilustratives, atres insolents....que acaben sacsant-lo en una especie d'esquizofrenia quincallera. Ben antic es aquell mitin en el que l'entusiasmat orador prometé al poble que faria un pont i no s'enredrá gens quan li digueren que no hi havia riu; "primer farem el riu". El poble saps lo que es un riu i lo que son les sequies per a que l'aigua siga profitosa, i tambe sap ---¡clar que ho sap!--- lo que es un pont que vol per a agermanar les riberes...encara que l'humanitat insaciable, a voltes l'aprofita per a intrusions.

Arribe acci..i per necessitat de suau introversio, me n'he vingut a mi a soles, voluntariament a soles que es com les companyies se me fan companyia. Son molts els moments d'estar, detinguts pera ser en l'estar-me que me sosté el sorme.I recorde que fa un bor manoll d'anys---en 1978---vaig publicar un articul titulat en estes paraules del testament de S.S. Pau VI:"Crec, espere, ame",apenes fa uns mesos que he llegit el que crec que es l'ultim llibre de Pedro Laín Entralgo, llibre sucosissim com els d'ell, titulat precisament "Creer, esperar, amar". Ell, llançat a la substantivitat, caracteriza "el predominio de cada una de las tres actividades que --de algún modo, en alguna medida-permiten al hombre poseer su propia realidad y la realidad del mundo: la actividad de creer, la de esperar y la de amar".

Esta profunda lliço que he rebut fa ben poc , es el fonament de lo que yo, senzillament senzill, expresaba en aquel articul, coincidint sempre en que son tres activitats humanes que s'abracen constants entre elles, ya que, com yo dia alli, "viure es creure que cal desviure's guanyant-se l'esperança de cada dia"que, en efecte, sols se la guanya qui espera perque no hi ha activa esperança ni activa creencia sense amor, ya que qui ama creu en l'amat i en lo amat i espera la realisacio d'amar...

Per aixo no hi ha res negatiu en tots els meus comentaris de hui perque, com se que la llum es tan lliure que no se pot fer cabre nomes on vol cada u ni pot ofegar-la ningu, perque assessinar la llum es caure en la foscor total de l'esclavitut negativa, yo ara tambe crec, espere, ame i vixc donant gracies al viure per eixa triple activitat que me fa sentir-me capaç per a la realitat personal.

I com soc persona entre persones, no oblide que crec, espere i ame l'autentica companyia d'acompanyar i sentir-me acompanyat.