El motiu politic del pancatalanisme

Colectiu Valldaura. 
La Real Academia Espanyola front a la Llengua Valenciana. 
 

     El motiu pel que els pancatalanistes volen que la llengua valenciana siga un mero dialecte del catala es purament politic. Les persones interesades NO VOLEN "desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana". Afirmar que la llengua valenciana no es dialecte del catala es, per ad ells, "un intento" contrari a la finalitat politica que perseguixen: que existixca una comunitat catalana dins de la qual estiga Valencia. 
 
     No existix una Comunitat Catalana que englobe a la valenciana, ni juridica o llegal, ni historica, ni idiomatica, ni cultural. 

     A.- Valencia, historicament, mai catalana. 
 
     En cap moment de la seua historia Valencia ha segut una part de Catalunya. Ni en temps anteriors a la Reconquista, ni en ella quan Jaume I creà el Regne de Valencia en l’intencio clarissima de que fora independent de tot lo que era el Regne d’Arago i els seus contats de l’orient aragones. El Regne de Valencia tenía tan sols vinculacio a la seua persona real i a les persones dels seus descendents, en la "Corona d’Arago", reunint-se les Corts a on manava el rei, pero independentment de les atres. 

     I no trobarém mai en temps posteriors res que faça pensar ni de llunt en una vinculacio historica de catalans i valencians. 
 

     B.- Valencia mai llegalment catalana. 

     En cap moment, ni abans ni ara, ha hagut llei alguna que unira a Valencia i Catalunya. Tan sols la pertenencia de les dos Comunitats autonomes a Espanya. En l’ordenament juridic espanyol no hi ha cap de vinculacio juridica que supedite unes autonomies ad atres, ni que les vincule especificament de forma diferent a les demes. 
 
     Es mes, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana es va obtindre contant en els vots reglamentaris de les tres provincies que la constituixen. En canvi, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no es va obtindre aixina, llegalment, perque Tarragona no arribà al numero de vots necessaris, i es va tindre que acodir a una argucia llegal per a poder donar a Catalunya el seu Estatut, que estrictament no havien d’haver-li donat. 
 
     Catalunya no ha pogut absorbir a Valencia, com hagueren volgut i intentat si en Valencia no haguera eixit l’Estatut i si que ho hagueren tret en Catalunya. Pero el fet es que Valencia es Comunitat Autonoma, en mes resposta popular que la que va tindre Catalunya. 
 

     C.- Valencia mai culturalment catalana. 

     Es aberrant afirmar que Valencia i Catalunya tenen la mateixa cultura. 

     El conjunt d’activitats, comportaments i creencies que componen l’entramat vital d’un poble es la Cultura, com afirma el Prof. D. Julià San Valero Aparisi: la serie de creacions materials, les solucions i creacions sociologiques i les espirituals de arts, ciencies, creencies, llengua, en un conjunt organic, com diu Ortega, i dinamic, com recalca San Valero. 

     Observant i estudiant este conjunt que constituix la Cultura dels dos pobles, es evident que no es solapen ni coincidixen. Son clarament diferents i distinguibles. 

     L’idiosincrasia del poble valencià es distinta i en moltes coses contraposta a la dels catalans. No fa falta aportar autoritats que ho confirmen. Salta a la vista. 

     Les manifestacions culturals valencianes tenen una qualitat, una varietat, unes formes, unes caracteristiques, que es distinguixen individual i colectivament de les que puguen sorgir en Catalunya. 

     Clar està que, volent Catalunya absorbir a Valencia, està gastant molts esforços en propagar falsament que les manifestacions culturals valencianes son "catalanes". 

     D’una forma que, si no fora tragica, sería risible, han arribat, i continuen fent-ho, a atribuir a Catalunya les abundoses maravilles de tot lo valencià: l’art arquitectonic (¡Llonja!), pictoric (¡Sorolla!), gastronomic (¡paella!), la ceramica (¡Manises!), i sobre tot, ignominosament, els classics de la llengua valenciana. 

     Se’ls atribuixen. Pero es fals. No son catalanes les manifestacions de la Cultura Valenciana. Valencia no ha segut mai culturalment catalana. 
 

     D.- Valencia mai idiomaticament catalana. 

     "El nom de català aplicat al propi idioma l’admeten de bon grat tots els rossellonesos, els eivissencs, i també els mallorquins cultes; però els valencians generalment s’hi resisteixen. Mallorca presenta alguns exemples medievals de la introduccio del nom de català per a la llengua, però Valencia no cap" (Sanchis Guarner, M., "La llengua dels valencians",p.21-22) 
Sanchis Guarner, a pesar de ser catalanisador, va puntualisar una cosa molt be: als intents d’introduir este nom -català- els valencians sempre s’han resistit. 

     En temps passats, del nom català en Valencia NO CAP. Els valencians han tingut sempre consciencia de que la llengua que hem parlat i parlem mai ha segut importada, que es autoctona. El mateix Sanchis Guarner diu en p.10: "El poble valencià… te tambe un idioma autocton. Som valencians i el nostre idioma es el valencià". 
 
     No es la primera volta en l’Historia de l’Humanitat l’utilisacio d’una qüestio llingüistica per a conseguir un resultat politic. Pero sempre que ha ocorregut tal cosa, ha segut a base de distorsionar i forçar l’investigacio cientifica, falsejant moltes coses i silenciant unes atres, al temps que s’inunda el mon de publicacions, declaracions, tesis, estudis, etc. escorats en el sentit que conve a la finalitat politica, brosteguera i fullaraca abundant per a emboirar la qüestio. Esta utilisacio de la llengua per a la politica, feta sabent que ho es falsejant i enganyant, es maniobra inmoral, no ciencia. 

     L’equiparacio de llengua i cultura, de llengua i comunitat etnica, de llengua i agrupacio politica, està sempre al servici d’ideologies agressores, racistes. Hitler l’utilisà per a l’absorcio de nacions acostades dient: "Si parlen alema son alemans". Dient-ho, invadi un païs que parlava chec. La progressio de passos que es donen es molt clara, i aplicant-los a l’agressio que patix el valencià son: 

     Primer. Que el valencià siga dialecte del catala. Si aço es conseguix i s’acepta, encara que no ho siga, es passarà al segon. 

     Segon. En Valencia es parla el catala, perque qui parla un dialecte d’una llengua, parla eixa llengua. 
 
     Tercer. La cultura de les terres a on es parla catala es cultura catalana, i sempre ho ha segut. 

     Quart. Tenim, per tant, una gran "nacio" de llengua i cultura catalanes, els "Països Catalans", encara diferenciats, pero… 

     Quint. Encara falta un atre pas: conseguir que eixos països formen un "Estat", completant-se aixina el proces d’absorcio del "País Valencià" per la "Gran Nacio Catalana", que es lo que en veritat pretenen. 
 
     Com pot vore’s, tot este caramull de distorsions i destarifos de concepte no es ciencia. Es l’unic cami que tenen per a conseguir la finalitat politica que pretenen.  El problema no es cientific, com volen fer creure. Es absolutament politic. Es fruit de l’idiologia expansionista del pancatalanisme: es fonamentalisme.   

     Ho expressa molt be D. Federico Jimenez Losantos en u dels seus "Comentarios Liberales" (ABC. 4/9/94, p.20): 

      El fonamentalisme que considerem com a un perill molt gran en atres nacions, el tenim aci en representacio ben complida des de fa anys, i l’estem patint en Valencia.  No vore-ho es presbicia. No voler vore que l’accio pancatalanista en Valencia es politica, nazista o fonamentalista, es ceguera. No hi ha pijor cego que el que no vol vore. 

     El dialectisme del valencià que pretenen està per demostrar. Tan sols està assumit per alguns com a dogma, per a criteri d’autoritat.  Notem que el criteri d’autoritat no es cientific, es fonamentalment acientific. 

     Les opinions de llingüistes professionals son opinions, no son ciencia. Estes opinions arribaran a ser una hipotesis operativa si es fonamenten metodologicament en un tractament valit. 
 Si s’accepten com a veritat indiscutible i immutable, es convertixen en dogma, es a dir, en anticiencia. No ha hagut cap de tractament metodologicament valit que fonamente l’afirmacio de que el valencià es dialecte del catala.  No aporten raons ni estudi metodologic.  Per que no poden. 

     Pero afirmen eixa opinio, s’extranyen de que no s’accepte, els causa sorpresa de que es pose publicament en dubte, i pareix que s’esgarren les vestimentes com si d’una heregia es tractara: Es que per ad ells es dogmatic, no es pot discutir, no es pot raonar.  Es la posicio que està mes llunt de la ciencia. 

     Llengües d’orige compartit poden oferir el fenomen del parentesc o contigüitat llingüistica, com podem observar entre la llengua valenciana i el catala. Pero en el "dogma" catalaniste del valencià s’establix la confusio entre "contigüitat" i "identitat" llingüistica, donant-li ademes el de "dependencia dialectal". A pesar de que ninguna llei llingüistica avala estes idees.  En tots els casos de contigüitat no discutix ningu que les dos llengües contigües son llengües. Tan sols el cas valencià es diferent: 

El valencià es l’unica llengua que està somesa a un proces d’absorcio, despres de l’etapa hitleriana en Yugoeslavia, absorbint els de Serbia la llengua croata. 

     La delimitacio idiomatica s’establix per lo que en llingüistica es diu "traços pertinents de diferenciacio", es a dir que s’establix per lo que tenen de "distint", no per lo que tinguen de "comu"; afegint-se la cohesio i la lliteratura com a "traços definidors" d’una llengua. La diferenciacio o delimitacio dels sistemes llingüistics valencià i catala, afectats per la contigüitat, es clara i fonda; afecta a tots els seus subsistemes: 

     A.- Subsistema lexic. 

     No es precis que siguen moltes les diferencies lexiques. No es la cantitat, sino la calitat de significacio que tenen en el proces de formacio de la llengua i en la freqüencia d’us. Tenen gran valor com a traços pertinents de diferenciacio les paraules que no tenen significat propi, com les preposicions, conjuncions, adverbis, determinatius, possesius, personals, numerals, etc. Els noms, calificatius i verps no son tan valorables perque es presten a abundar en sinonims. Ademes s’ha de tindre ben present que els arcaismes no son paraules valencianes: ho foren en son temps, pero ara son fosils. Poden documentar-se, pero s’han d’archivar. Quant ara s’usen eixos termens fosils valencians, notem que no ho fan perque estiguen en els classics valencians, sino perque son catala vulgar actual. No servixen per a diferenciar o no els sistemes llingüistics. 

     Com a eixemples indicatius podem citar l’articul masculi i neutre lo (cat. el), determinatiu este (c. aquest) , possesiu seua (c. seva), personal vosatres-vosatros (c. vosaltres), numeral deneu (c. dinou), preposicio en (c. a), conjuncio puix (c. doncs), adverbi aci (c. aquí), casi o quasi (c. gairebé)… 
 Les diferencies lexiques que es troben entre el castellà i qualsevol dels seus dialectes, o d’atra llengua, son menors sense dubte que les que hi ha entre la llengua valenciana i el catala. 

     B.- Subsistema fonologic. 
     El fonema es l’unitat minima determinant de significacions diversificades, l’unitat distintiva minima que nos permet diferenciar dos significats. Quant substituim en una paraula un fonema per un atre obtindrem un significat diferent: Canviant el fonema /n/ de la paraula "nas" pel fonema /p/ convertin-se en "pas", ha variat la significacio. 

     El sistema fonologic es caracteristic d’una llengua, i en ell son importantissimes les "oposicions fonologiques" perque definixen la seua individualitat en major pes que les lexiques o morfosintactiques. 

     El sistema fonologic valencià es diferent del catala. El mateix Badia Margarit no vol definir be el catala per les raons que despres eixiran i afirma, tractant dels canvis de significacio, que: 
"Néamoins, les choses en sont pas toujours aussi claires qu’on pourrait le croire". ("Sons i fonemes de la llengua catalana", Barcelona, 1988, p.19) 

     Es evidentissim per a tots, encara que no siguen versats en la materia, que el sistema vocalic valencià, de 7 vocals perfectament definides, totes elles en valor de fonema, es contraponen al caotic sistema vocalic catala, de set vocals toniques i tres atones. En catala, segons M. Palau Martí, les tres atones (la i, la u, i la vocal neutra que no existix en valencià) son els tres fonemes vocalics del catala. 

     Badia Margarit no accepta l’afirmacio cientifica de Palau Martí perque acceptar-ho deixaria fora del "domaine linguistique catalan… grandes régions de la langue" (pensem en Valencia) i estaria en contra de "l’unité de la langue catalane" (p. 43). O siga que el dogma de l’unitat de la llengua catalana, en la que inclouen el valencià, es primordial sobre el criteri cientific de distincio de fonemes entre el catala i el valencià. 

     En el sistema vocalic, pero sobre tot en el sistema consonantic, hem de tindre present que les diferencies poden desdibuixar-se si l’estudi comparatiu es fa sobre el paper escrit, perque les diferencies reals no apareixen moltes voltes quant s’usen ortografies etimologistes o arcaiques, com les dels catalans i els catalanisadors valencians, pero que son evidents per a qui estudia el parlar viu del poble. 

     Dites diferencies afecten al modo d’articulacio, a l’introduccio de nous sons en paraules de la mateixa etimologia, a la germinacio, a grups consonantics arcaics, a la perdua o conservacio de diferents sons. Vore "Fonetica de la Llengua Valenciana" de GUINOT I GALAN, p. 293-303. 

     C.- Subsistema ortografic. 
     L’interes que tenen els catalanisadors del poble valencià en que l’ortografia que usen els que escriuen en valencià siga identica a la de l’Institut d’Estudis Catalans no es una qüestio trivial. Molt al contrari, es un assunt fonamental per a les seues intencions. 

     Perque tot sistema ortografic es un compromis entre la tradicio grafica i la realitat fonologica; i un canvi ortografic te una importancia enorme quan afecta a l’articulacio de les paraules entranyant un canvi fonologic. 

     Qualsevol canvi fonologic afecta a la mateixa identitat i individualitat de la llengua. I si s’obliga a tal canvi ortografic, es ferix el sistema fonologic, pero se’l ferix greument, perque en aço no hi ha ferides lleus. 

     Per aixo, qui vol absorbir una llengua, primer ha de matar-la llevant-li la seua identitat i individualitat. I es conseguix pel cami de l’ortografia. ¡Pareix tan inocent i de tan poca importancia …! Pero el veri que du dins tal realisacio es decisiu. 

Alguns eixemples de forçaments de canvi ortografic que implica canvi de fonema: 

     Les persones que ignoren els mecanismes llingüistics i les relacions entre els fonemes i les lletres representatives poden creure que eixos canvis ortografics son producte d’una elaboracio "cientifica", com diuen els interessats en difondre la falsetat baix el nom de la ciencia. Els valencians no prevenguts poden caure en la confusio d’acceptar una forma arcaica o exotica que li presenten baix una aureola "cientifica", sense saber explicar per que. 

     La realitat es que no es cientific; que están proposts i exigits, el canvi i l’adopcio de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, per a llevar-li a la llengua valenciana la seua individualitat. 
L’Ortografia de la llengua valenciana no pot fer-se adoptant la catalana. Son diferents. 
 

     D.- Subsistema morfosintactic. 
     Les diferencies morfosintactiques son les que hui, en sentit estricte, constituixen les diferencies "gramaticals". Aplicant criteris de llingüistica sincronica, els traços pertinents de diferenciacio son notables i evidents, de modo que no pot dir-se sense enganyar que valencià i catala tenen la mateixa gramatica. 

     Remetem a la bibliografia, perque son moltes les diferencies morfosintactiques. Posarém tan sols uns quants eixemples. 

En la flexio verbal. 

 Son formidables traços pertinents les formes respectives de la flexio verbal, en la seua morfologia i en la sintaxis. En catala hi ha un entrecreuament entre els verps "ser" i "estar" que no existix en valencià: 

Els catalans usen "ser" per a expressar ubicacio despres de canvi: "ja hi som aquí" (v. ya estem aci); i "estar" per a una accio passiva "ha estat una relliscada" (v. ha segut un esvaro). 

Un atre creuament entre els verps "ser" i "haver" que tampoc es valencià: Catala "no hi es" (v. no hi ha).  Valencià verp + a + complement directe (v. he vist a mon pare), no aixina en catala: "he vist mon pare". 

Valencià: verps que indiquen companyia, relacio d’instrument o mig del qual u se val, duen la preposicio "en" (o "ab" arcaica), mentres el catala porta "amb". 

Catala: verps + de (decidir de, desijar de, oferir de, pregar de…) com "m’agradaria de veure el fill", no aixina en valencià (v. m’agradaria vore al fill). 

Catala: reflexiu "hom", introduint una oracio impersonal, no existix en valencià: "hom ha de fer-se correr la veu" (v. s’ha de fer correr la veu). 

Catala: Tot i + participi de present o gerundi, no existix en valencià: "Tot content" (v. content) 

Es tan diferent la conjugacio valenciana de la catalana que hauriem de recorrer les conjugacions regulars i irregulars des del principi a la fi, i sería inacabable. Vejam alguns eixemples, sense explicacio:  

El catala usa preposicions pospostes en una construccio que no tenim en valencià ni en cap atre idioma: "arros cunill sense" (v. arros sense conill). Uns quants eixemples, sense explicacio, donaran idea de la diferenciacio: 

Diferencies de genero, encara que en totes les llengües romaniques es conserva el que tenim en llati, com molts dels abstractes que acaben en -OR, i uns atres: 
 
 

  Diferencies en numero, els que passen al plural de diferent forma en catala i en valencià: 
 

En quant al plural, lo mateix que els substantius.  Possesius (adjetius i pronoms): 
 

Articul definit. 

En catala està proscrit l’articul masculi en les formes LO i LOS, que el valencià manté vius al costat de EL i ELS: lo bo del cas; lo meu; lo pronte que has vingut; va fer lo que li van manar. 
 En valencià sol ser incorrecte posar l’articul davant de noms propis: No direm "la Maria o el Jordi", com en catala. 

En valencià el pronom reflexiu HOM i la segona persona del plural US no existixen, aixina com JO en lloc de YO, usant-se molt poc el pronom adverbial HI: 

 En valencià es pot dir A ELL o AD ELL, i D’ELL, referintse a persones o coses; en catala s’ha de fer un rodeig quan es referix a coses: 

 Hi ha un grapat d’adverbis de lloc, de temps, de modo, d’afirmacio, negacio i dubte. Uns eixemples significatius: 
 

     El ritme excepcionalment rapit d’eclosio del Sigle d’Or valencià, fenomen unic en l’historia de totes les Lliteratures, es fonamenta en el caracter de la societat valenciana de son temps, i en el que es notable la constacia per part dels escritors classics de la denominacio invariable des del principi de "llengua valenciana". 

     Eixa denominacio ha segut constant en tots els escritors valencians en l’important tradicio lliteraria de tots els sigles abans de l’invasio catalanisadora dels nostres dies. 

     L’existencia de "frontera llingüistica" i de "issogloses diferenciades" entre dos territoris implica el contacte entre "dos llengües" de semblant potencia expansiva, mai entre una llengua i els seus dialectes. 

     Malmberg expon la vella llei de l’irradiacio, segons la qual la renovacio llingüistica d’un idioma es genera en son centre cultural i s’esgola cap a la periferia, de modo que les ones del canvi llingüistic es transmeten fluidament sobre el territori propi d’una llengua. 

     Els dialectes no li oponen resistencia. Pero quant les ones alcancen els llimits d’una atra llengua, el contacte es conflictiu i es produix el fenomen de la "Frontera llingüistica", denominat per algun tractadiste de "turbulencia". 

    Les llinies representatives dels traços llingüistics o isoglosses s’entravessen i el parlar d’estes zones es un hibrit d’origens distints i contradictoris i de formes noves propies de l’inestabilitat fronterera. Les parles de Tortosa i Vinaros son tipiques d’este fenomen. 

     El mapa llingüistic valencia, ben fet, demostra que l’irradiacio en les comarques valencianes es produix des de la seua capital, Valencia, i no des de la lluntana Barcelona. Ben entes que es tracta de l’irradiacio, del fluir multisecular anterior a l’actual proces d’inmersio llingüistica catalana que patix el poble valencià. 

     Sent aixina, les ones de canvi llingüistic procedents de Valencia i de Barcelona produixen la frontera o turbulencia, demostrativa de que hi ha dos llengües en conflicte. 

     "El valencià reunix les tres condicions definidores de la llengua, en oposicio al dialecte. No es justifica, en termes llingüistics, la consideracio del valencià com a dialecte de cap atre idioma. Es un concepte falaç que nomes es soste per inercia, pero que no resistix l’analisis. Es sustenta en el criteri d’autoritat, no en el de rao, o metodo. No es cientific, es dogmatic".

(J. Angeles Castello).