Naturalment viva

Per Xavier Casp 

     Pensant, una vegada mes, en les arbitrarietats que ve patint la llengua valenciana des de fa una imponent garbera d'anys, m'ha vibrat en la memoria, com un repic impertinent per lo estrafalari, esta Graguría: "Lo más importante de la vida es no haber muerto". I quan he obert el llibre propi per a transcriura-la correctament, m'ha passat com quan d'una cistella de cireres n'estires una i se te n'enganchen no saos quantes, o siga, que se me n'han encirerat tres o quatre que me seran oportunes. Pero torne a la Greguería; no se per quin filar prim he dit impertinent i estrafalari al seu repic quan, en veritat de veritat, es una profitosissisma metafora si li trobem l'ordre i la pertinencia.

Crec que no cal que proclame el meu amor actiu a les metafores, perque es quasi quasi natural en mi el que elles m'acaronen els millors impulsos del pensament. Pero es que, cada dia mes, estic convençut que el progres de la persona va sempre enriquint-se de metafores que, per l'imperceptible essencialitat, se perpetuen com a expressio plena. Aixi es la fonda lliço del Salms, la dels Evangelis, la de la mes autentica poesia de cada epoca... La de tot lo que se despulla del temps...

¿Qué per qué pensant en les arbitrarietats que patix la llengua valenciana me vibra el que "Lo más importante de la vida es no haber muerto"?. Perque aço invita a recapacitar en l'indiscutible temporalitat - quasi quasi frivolitat - de tantes i tantes teories la majoria de les quals son inventades per a servir interessos que, alla dins de la realitat historica, son illegitims. I no, no es tracta de descobrir res; nomes hem de comprovar que per dalt i per baix i per tots el costats del raonaments especulatius, està la decisiva veritat de que lo important (i te rao Ramón Gómez de la Serna en la seua Greguería que he citat ades), lo mes important en la vida de la llengua valenciana es el no haver mort a pesar de tan llarguisims i continuats temps d'extraoficialitat, de reduccio a lo familiar per l'expans o imperativa de la malentosa imnipotencia des poders circumstancials i tambe, des de fa poc mes d'una centena d'anys, pels afanys d'invacio politica, disfressada d'historia i de cualtura falsejades i de quasi irritant pompositat economica.

Heus açi est atra Gregueria de les que se m'han encirerat: "Para seguir viviendo hay que no saber que se vive". La llengua valenciana no s'havia detingut mai a saber que vivia, ni per qué vivia, ni cóm vivia, ni des de quan vivia. I tot perque ha vixcut sempre l'unica vida irrefutable, la natural per pura i absoluta naturalea. I he dit "vivia" perque tromissions portadores del pijor veri, el de la confusio, han despertat preguntes on no calia preguntar perque les respostes son propies d'atres ambits de l'actual cultura valenciana. Filla fidel de l'heretada pero, com a propiament viva, en constant progressio i fecunda evolucio a les que la llengua ha correspost evolucionant i progressant en la plena realitat valenciana. Preguntar-se si la llengua valenciana es o no es valenciana, hauria significat un imperdonable desficaci. ¿Per qué eixa pregunta ara sona i resona en el nostre aire?. Aixo no s'ho pregunta cap de castella ni cap de catala, etc... de la seua llengua. Si un valencià s'haguera preguntat, en to dubtos, d'on ve la llengua valenciana, hauria sorpres com un esguit de traïcio. ¿Per qué ara redola eixa pregunta pels camins mes impensables?. Conegueu algun castella, algun catala, etc., que s'ho pregunte respecte a la seua llengua?. El veri al que m'he referit ades, en postures de cientifics... ¿Que qué pretenen?. Lo que van conseguint aprofitant certes perees i reprovables conveniencies: pretenen avorrir-nos. Ya estem observant avorriments. Intenten avorrir-nos perque "Aburrirse es besar la muerte". ¿Veritat que sona a advertencia es atra cirera, vulls dir Greguería?.

I no exagere gens. Ya n'hi ha camins cap a la mort de lo valencià. Ya sabem cóm sona l'altra pregunta: ¿els valencians formen part del Països Catalans?. No estic assegurant res; no estic proclamant res; no estic incitant a res; no estic descobrint res. Crec que tot lo que he dit està ya activat i, per aixo, no es gens dificil de coneixer-ho. Lo que passa es que a mi el poble me manté sempre tendra l'esperança, el nostre poble valencià que, unes vegades sentint-ho sense pensar-ho i atres pensant-ho sense saber-ho, ha anat fent-se el que es i porta tot el nostre gran i el nostre menut passat com a rao d'asiar, com a passio de desitjar, com a concepcio de que cada instant es pare i fill d'ell mateix. Si el poble ha volgut, ha sabut i ha pogut ser estar, ¿qui dubta d'eixe poble? ¡Yo, no!.

Per aixo hui no he fet mes que invitar a trobar l'orde i la pertinencia a les metafores que nos inspira l'afany de cada dia, el viure cada afany, el desviure-nos en cada afany. I nomes invite, simplement sincer, a que descobrim del tot que la concordia es l'ideal per a la convivencia pero que com a ideal, es l'horiso cap al qual es imprescindible dirigir-nos, pero al que se pot anar des de la discordia sempre i quan s'entenga com a discordia la diversitat de criteris, pero no la desavenencia de voluntats no - ¡menys encara! - l'oposicio com a nefasta contraposicio. Tots sabem que l'acritut es conseqúencia de molts aspectes de la part negativa de la persona, pero es necessari creure que no es massa dificil aïllar-la, a poquet a poquet, en el satisfactori esforç del domini volitiu.

I me ve com a final ben redo, l'altra Gueguería que se m'havia encirerat: "En el vinagre está todo el mal humor del vino". ¿Qui pot dir que tant el vi com el vinagre no son bons?. Si que son bons, si; ¡pero separats!.